D'ESPANYA AL SÀHARA
Espanya, a dia d’avui segueix sent la capital administrativa del Sàhara. La situació al Front Polisari és realment crítica, els seus habitants són refugiats invisibles davant la mirada d’Europa. Quan un refugiat no emigra, se l’oblida, se’l abandona a la seva sort. Aquesta actitud no es pot mantenir, s’ha de fer un gir de 180 graus i iniciar el canvi. Però les llavors d’aquest canvi ja estan sembrades, associacions com Catalunya amb el Sàhara o qualsevol de les seves subseus han deixat de parlar per passar a actuar. Qualsevol ajuda és essencial, i un projecte que allunya durant uns mesos als nens saharauis de la pobresa, la fam i la falta d’aigua e higiene, és un gran pas endavant en el camí de millorar les condicions de vida de la població saharaui. Però l’ajuda que aquestes associacions poden proporcionar no és suficient, calen més voluntaris i accions solidaries per acabar amb la situació d’escassetat que s’hi viu.
HISTòRIA DEL SÀHARA OCCIDENTAL
El Sàhara Occidental és un territori situat a la part nord del continent Africà, concretament en l'extrem occidental del desert del Sàhara. Limita al nord amb el Marroc, al nord-oest amb Argelia, a l'est i la part sud amb Mauritània i a l'oest amb el mar Atlàntic. EL Sàhara Occidental ha patit molts canvis i conflictes al llarg de la història. S'ha de conèixer la història d'aquest territori per comprendre la situació i perquè moltes organitzacions lluiten per millorar les condicions d'aquests.
Durant segles els Sahrauís van ser tribus nòmades que vivien al desert del Sàhara. El desert del Sàhara és el desert càlid més gran i extens del món, es diu que l'extensió d'aquest equival al territori dels Estats Units. Els sahrauís vivien i es movien lliurement per tot el territori del Sàhara en cerca dels millors ramats i recursos per poder alimentar-se.
Va ser l'any 1885 a la conferència de Berlín els Europeus es van repartir tot el continent Africà, així quedant dividit per colònies. En el cas d'Espanya d'aquesta repartició es va quedar amb l'àrea coneguda actualment com a Sàhara Occidental. Àfrica va ser dividida per fronteres improvisades, per tant els que van ser nòmades lliures organitzats en famílies es van veure limitats per barreres i van ser sotmesos a una autoritat colonial, tot el continent africà va quedar dividit per fronteres colonials.
Espanya, que tenia des de l'any 1885 possessió del Sàhara Occidental i va començar a explotar els recursos existents en aquest territori. Va ser l'any 1963 quan els Espanyols van descobrir la reserva més gran mundial de fosfats a la colònia, això va ser determinant pel territori i el futur dels sahrauís que vivien al Sàhara Occidental. Durant dècades els sahrauís a partir d'aquesta invasió van conviure pacíficament amb els colons Espanyols.
Però va haver-hi un punt d'inflexió, als anys 70 es va desenvolupar a tot el continent Africà un moviment nacionalista. Els sahrauís van començar a sentir que el Sàhara occidental era la seva nació. L'ONU quan sorgeix aquest moviment nacionalista està immersa en un procés de descolonització de tota Àfrica i Espanya és pressionada per abandonar tot el Sàhara Occidental per així aconseguir la independència del territori. L'any 1973 un grup d'estudiants, van formar el Polisari. El propòsit del Front Polisari era arribar a l'independència del Sàhara Occidental. Va ser l'any 1975 quan les Nacions Unides van reconèixer el moviment.
Però el rei del Marroc Hassan ll va reivindicar que aquest territori sempre hi havia set del Marroc i que sempre ho seria L'exèrcit Espanyol va sortir del territori i l'any 1975 va començar la guerra entre el Marroc i el Front Polisari. Part de la població sahrauí va fugir a Argelia creant els campaments de refugiats sahrauís al desert. Una altra part de la població es va quedar en territoris ocupats sota l'opressió del Marroc. Va durar tres anys la guerra armada entre el Front Polisari i l'exèrcit marroquí. Finalment l'any 1991 els dos bàndols van aprovar un pla de pau preparat per les Nacions Unides amb una única condició: que es celebres un referèndum perquè els sahrauís decidissin el futur del Sàhara Occidental. Però avui dia el Marroc encara no ha permès que es celebri el referèndum pactat amb l'ONU. D'aquesta manera El Sàhara Occidental és la última colònia Africana.
situació actual
Actualment la meitat de la població sahrauí espera una solució en els Camps de Refugiats a Argelia, l'altra meitat romana sota l'ocupació marroquí al Sàhara Occidental. Als campaments de refugiats, exactament a la regió de Tindouf viuen gairebé 180 mil persones. Els qui viuen en territoris ocupats pel Marroc viuen en una situació molt dura, ja que han de conviure amb 300 mil marroquins, gairebé un 70% son policia o exèrcit. '
Pel que fa als moviments, per tal que els sahrauís puguin fugir en cerca de unes condicions de vida millors, són molt limitats, ja que hi ha unes muralles construïdes i vigilades de manera constant pel govern Marroquí. Això impedeix i dificulta la vida de les persones que hi viuen allí, perquè es troben retingudes sense opció de sortida.
L'economia del Sàhara Occidental és basada en el mercat lliure. A causa de la complicada situació amb el Marroc hi ha conflictes entre el Marroc i el Front Polisari pel que fa a els recursos naturals. El fosfat és un recurs molt abundant, pel que ja hi va haver explotació per part dels Espanyols en l'època de la colonització. Ni el Banc Mundial ni l'africà tenen dades de l'economia d'aquest territori. També és difícil tenir dades exactes d'aspectes com la població que viu en la pobresa o l'atur.
Les condicions de les persones en els campaments són força extremes, ja que no disposen d'aigua corrent ni electricitat, per tant depenen de les ajudes externes per sobreviure, és per això que és necessària l'ajuda d'entitats com 'Catalunya amb el Sàhara'.
Blanes amb el Sàhara, creant somriures
L’any 1999 Blanes Solidari i altres associacions de la vila, junt amb algunes de les famílies acollidores, van decidir iniciar el projecte “Vacances en Pau”. Arrel d’aquesta iniciativa, i per seguir amb el projecte, es va crear el que actualment es coneix com a “Blanes amb el Sàhara”, l’associació presidida per Fina Martínez i amb l’ajuda d’Iris Martínez, secretaria de l’associació.
Els nens que participen al projecte i venen a passar l’estiu a Catalunya amb famílies voluntàries que els acullen, al seu país estan cada cop en pitjors condicions. Es tracta de refugiats, encara que no els identifiquem com a tal pel fet que no venen cap aquí i d’alguna manera “no ens molesten”, com ens explica l’Iris (Secretaria de Blanes amb el Sàhara). Viuen en camps de refugiats a la Hamada, que és el desert dins el desert, una zona on no hi ha res més que terra, pedres i sorra.
A dia d’avui Espanya segueix sent la capital administrativa del Sàhara, es tracta d’una de les últimes colònies que conserva el nostre país, però tot i així no ens responsabilitzem del que succeeix allà. Alguns dels avis d’aquests nens acollits tenen un DNI espanyol, però tot i així el nostre país no contribueix a intentar millorar la situació d’aquestes persones que són ciutadans espanyols encara que no se’ls reconegui com a tal.
Aquest projecte es du a terme per intentar, durant uns mesos, allunyar als nens saharauis de les altes temperatures de més de 50 graus a l’estiu, de la fam, la falta d’higiene i assistència sanitària. No es tracta d’una adopció, el nen té la seva família amb qui tornarà un cop acabi l’experiència, per a ells són com una mena de vacances. Tot i això, les famílies acollidores s’han d’assegurar que el nen mengi bé, variat i saludable, que es faci les revisions oportunes i que quan torni cap al Sàhara ho faci carregat de provisions i roba tant per ell com per la família.
Fina Martínez i Iris Martínez de Blanes amb el Sàhara / Font: MAR CUGOTA
Un dels problemes que plantegen les famílies, segons afirmen la Fina i l’Iris Martínez (presidenta i secretaria de l’associació), és el fet que encara que tu li donis tot a aquest nen mentre viu a Catalunya, en algun moment tornarà cap allà i seguirà tenint una vida dura i d’escassetat. Però aquesta és una visió molt occidental de suprematisme de la nostra cultura i nació, i en realitat els nens quan arriba el moment estan contents de tornar a casa amb la seva família. I es que com diu un d’aquests nois saharauis que participen al projecte, “si pots triar entre viure en un lloc molt maco però sense el teu pare i la teva mare o viure en un lloc molt lleig però amb ells, què tries?” la resposta no deixa lloc a dubtes.
Es tracta d’un intercanvi de cultures, un apropament entre pobles als quals els separen els prejudicis. Quan convius amb una persona que prové d’una cultura totalment diferent, que no parla el mateix idioma i que té una manera de veure i entendre el món completament oposada a la teva, l’únic que pot passar és que aprenguis. El xoc de cultures ens fa obrir la ment, despertar de la letargia i adonar-nos que són més les coses que ens uneixen a aquella persona de l’altra punta del món que les que ens separen.
Evidentment, sempre poden sorgir alguns problemes o malentesos, s’ha de tenir molt present que parlem de nens petits que no han estat educats de la mateixa manera que nosaltres. És per això que cal estar molt convençut de voler participar en el projecte abans de llançar-se a l’aventura, tots els membres de la família han d’estar d’acord amb la decisió. Si no és així a la mínima disputa ja es crearà una situació de malestar que no beneficiarà a que el nen es senti còmode i trobarà a faltar encara més a la seva família.
L'ENTREVISTA EN VÍDEO
El que aconsellen des de Blanes amb el Sàhara és que s’eduqui a aquests nens acollits de la mateixa manera que ho farien amb el seu fill, ja que a vegades per voler fer sentir al nen bé se li dona tot el que demana i tampoc és el més recomanable. “Si al seu fill li comprarien un gelat, que li comprin, si no que no ho facin”, diu Iris Martínez. S’ha de comprendre que aquests nens al seu país tenen una total llibertat de fer el que vulguin en tot moment, però que això no significa que se li permeti fer-ho un cop arriben a Catalunya. A la nostra cultura imposem certes normes d’higiene, comportament, horaris etc. que s’han de complir per a una bona convivència i, en definitiva, experiència.
Un gran avanç és el fet que ara els nens poden trucar a la seva família quan vulguin, cosa que abans era molt complicat. És a dir, quan troben a faltar als pares i es posen tristos o comencen a plorar, la família d’acollida pot contactar amb la biològica i fer que el nen pugi parlar amb els pares i tranquil·litzar-se. Un altre pilar en l’adaptació dels saharauis al projecte, és conèixer altres nens com ells que ja han participat anteriorment en l’experiència. Aquests fan de traductors quan la família no entén al seu acollit, cosa que és de gran ajuda en situacions d’incomprensió mútua.
Sovint es parla de fer millores als camps de refugiats en què viuen els saharauis, de petites innovacions que podrien contribuir a incrementar la seva qualitat de vida. Però ells no volen ser refugiats tota la vida, no volen quedar-se a viure en un camp de refugiats. Per tant, prefereixen no fer millores en el que suposadament és un habitatge provisional. Ningú no reformaria una casa de la qual vol marxar. És per això que rebutgen la idea de fer millores circumstancials i demanen, en canvi, poder establir-se en una població no considerada ni camp de refugiats amb cases de veritat, i no cabanyes de tova.
Una de les raons per les quals es porta a terme aquest projecte és per visibilitzar les condicions pèssimes en les quals viuen aquests nens saharauis i les seves famílies, conscienciar a la societat perquè en lloc de seguir mirant cap a un altre costat col·laborin per intentar millorar la seva situació. L’associació no accepta donatius per part de les famílies, el que vol es aconseguir que cada cop més famílies disposades a acollir s’adhereixin al projecte i a l’associació per fer de voluntaris a les fires d’entitats i en l’organització d’esdeveniments per recaptar fons. Cada cop és més urgent que s’enviï menjar, aigua i ajudes mèdiques a aquestes regions, no poden morir en la total indiferència de la resta del món.
Sota la mirada d’una educadora social
A un nen li pot costar adaptar-se una vegada arribat aquí, tot això depèn de cada infant però sobretot pot influir el fet que sigui el primer cop que ve, ja que es troben amb una situació que tot i ser més favorable quant a recursos no poden tenir la seva família a prop. Hi ha nens que ja han vingut altres anys i depenent de l'infant s'atenen a unes conseqüències o altres. Això fa que apareguin problemes d'inclusió, ja que el seu estat anímic és baix, a vegades l'idioma no li permet exterioritzar el que sent , sobretot en aspectes intangibles com les seves pors o l'enyorança, i això a la vegada pot influir en la relació de dia a dia i pot dificultar la facilitat de relacionar-se amb altres persones del lloc on estan.
A vegades hi ha nens que tenen la sort de venir acompanyats. Entre ells tenen més força i els hi és més fàcil el seu dia a dia, ho poden assumir com marxar de vacances amb un amic o un germà. D'aquesta manera si és la primera vegada que arriben a un país del qual no coneixen l'idioma ni la cultura almenys tenen un suport per contar a l'altre les seves preocupacions diàries. Aquesta sort que anomenàvem abans, la companyia d'algú que ja és proper, també pot dificultar l'adaptació amb el seu nou entorn, ja que els nens es poden "aïllar"; encara que en aquest tipus de projectes on la família està constantment pendent dels nens que acull no sol passar. Si ho veiem en situació de caràcter individual, el fet de treure a algú del seu entorn natural el pot obrir a un nou món molt positiu per a ell, o també pot ser contraproduent i que el nen es vulgui tancar en banda.
Sílvia Escarp - Integradora social / Font: SARA BOSCH
Paral·lelament, el fet d'haver passat un temps en una casa diferent en la qual neixen els pot ajudar a veure una nova realitat a la qual no estan acostumats. Aquesta situació també els pot impulsar a madurar, i a sentir-se capacitats per aguantar el sentiment de "solitud". Això fa que a la llarga alguns d'ells puguin tenir l'objectiu d'immigrar cap a un nou país amb unes millors condicions de vida. Ja no parlem de grans luxes sinó d'un país amb recursos bàsics diaris com l'aigua rajant de l'aixeta. Envers això, Sílvia Escarp, educadora social, ens explica una anècdota sobre l'acolliment de dos nens sahrauís a casa del seu tiet:
"Van venir a casa, i van veure la piscina, se'ls hi ficaven els ulls com a plats. En veure tanta aigua junta, recurs necessari del qual no disposen amb les facilitats amb què hi accedim nosaltres, van al·lucinar". Tot i això, paral·lelament les facilitats de vida que els nens poden arribar a tenir, molts d'ells, al passar un llarg període de temps prefereixen tornar a casa i veure els seus familiars.
L'ENTREVISTA EN VÍDEO
La Sílvia regala un consell per als educadors social de Vacances en Pau: "Crec que s'haurien de tenir més en compte les activitats d'inclusió que es fan tant a barris de la ciutat com als pobles". S'hauria de tenir més en compte que venen sols, sense saber que es trobarà. Més dinars, més sortides, activitats que fessin créixer als nens i que també els hi eliminés la por, i que s'ho prenguessin com unes vacances. S'ha de tenir present que es troben en un lloc que coneixen de nou (els que venen per primer cop) o molt poc, i s'haurien de realitzar més activitats grupals per a què els nens no tinguin aquesta sensació de novetat i veure sovint cares conegudes. D'aquesta manera, l'infant que arribés sol a una nova llar gaudiria dels coneixements previs a una "solitud" (ho fico entre cometes perquè estan amb una família i no estan sols, però el sentiment en un inici sol ser aquest) sabent que sovint pot veure cares conegudes en el seu nou entorn i s'esforçaria més a aprendre sobre l'idioma i la cultura, ja que les famílies que acullen tampoc controlen l'idioma del nen. D'aquesta manera es garanteix una comunicació, un aprenentatge personal i un benestar psíquic del nen.
En una situació perfecta seria preferible que s'enduguin una sensació amb el projecte relacionada amb adjectius com la diversió, i amb la desconnexió. No es vol que l'enyorança sigui un problema, sinó que s'estableixin unes relacions similars a la sensació de tenir "una segona casa", o tal com el nom del projecte indica, a tenir i gaudir d'unes vacances en pau.
Altres enllaços d'interés:
-"Desde el momento en que llegan a casa, los niños saharauis son uno más de la familia"
- Tavernes reunirá a todos los saharauis de Vacances en Pau
- Se buscan familias de Baleares para acoger en verano a niños saharauis
- Faltan 38 familias para completar el programa 'Vacances en Pau'
- Vacances en Pau busca familias para acoger a niños saharauis en verano