Entrevista a Júlia Reyes
- Vacances en Pau
- May 10, 2019
- 8 min de lectura
Actualitzat: May 25, 2019
“És una experiència inoblidable que no dubtaria en repetir”
MAR CUGOTA I ALEJANDRO HURTADO
La Júlia és una noia de 19 anys que actualment està estudiant per ser treballadora social. Des de sempre ha tingut una atracció especial per als nens, fent de cangur o cuidant als seus cosins petits. Però sempre li ha faltat un germà o una germana a qui cuidar i amb qui compartir moments bons i dolents. De petita sovint deia als pares que volia una germaneta, però per coses de la vida no va poder ser. Llavors en família se’ls hi va presentar l’oportunitat de participar al projecte “Vacances en pau” i acollit durant l’estiu a un nen/a saharaui. Tot i tractar-se d’una adopció temporal, els mesos en els quals tenien la Mantajuala a casa eren una tempesta d’emocions activitats i canvis. El poc temps que tenien era suficient per crear cada vegada un vincle més fort i esdevenir família. Ara ja fa temps que la nena saharaui supera l’edat per participar al projecte, però tot i el temps que ha passat segueixen en contacte.
Audios de l'entrevista aquí
Entrevistador/a: Com vau decidir-vos a acollir una nena saharaui?
Júlia Reyes Carrasco: Des de feia temps, la meva família pensava en adoptar un nen o nena saharaui però, no es van decidir fins que jo, que era filla única i la nena de casa, vaig ser més gran per donar-me un “germà/na” a més a més de tenir l’oportunitat de conèixer una nova cultura i forma de viure.
Així doncs, ho vam parlar entre els tres i a l’estar completament d’acord, vam decidir acollir una nena a l’estiu.
“Des de feia temps, la meva família pensava en adoptar un nen o nena saharaui”
E: Com vau conèixer aquest projecte i en què consisteix exactament?
JR: Blanes amb el Sàhara cada any posa paradetes per Sant Jordi i a la Fira d'Entitats. Per aquest motiu, un any ens va cridar l’atenció el seu estant i ens vam decidir a apropar-nos, ens van proporcionar informació sobre el projecte i així ens vam assabentar que existia i en què consistia.
Aquest projecte anomenat Vacances en pau, que a Blanes, la meva població, rep el nom de “Blanes amb el Sàhara” com he dit abans, consisteix en acollir a nens i nenes sahrauis durant l'estiu a casa teva i en aquests tres mesos que dura fer-los sentir una part més de la teva família.
E: Quins passos s’han de seguir per poder participar al projecte?
JR: Quan tu estàs interessat en participar-hi, a la parada d’entitats anotes el teu número per poder rebre informació i estar en contacte amb l’associació per iniciar o no els tràmits. Llavors ells es posen en contacte amb tu per donar-te informació i et fan una entrevista per veure si ets vàlid i reuneixes els requisits necessaris per adoptar un nen. A l’entrevista també aprofiten per conèixer-te i aclarir els detalls com per exemple si prefereixes nen o nena. Per lo general és l’associació mateixa qui s’encarrega de tot el tema de papers, visat etc.
E: Com funciona l'assignació del nen acollit? Es pot escollir d'alguna manera o es fa de manera aleatòria?
JR: No es pot “triar” o “demanar” al nen que acolliràs, simplement decideixes que vols participar al projecte i se t’assigna un nen de manera aleatòria. L’únic que es pot escollir és si vols un nen o una nena. Però sí que és cert que moltes famílies quan el nen o nena al qual han acollit cada estiu se li passa la franja d’edat permesa per participar al projecte, però té un germà petit, intenten poder acollir al germà a partir de l’estiu següent, ja que es tracta de la mateixa família amb la que han estat tenint contacte durant anys i coneixen bé.
“Moltes famílies quan el nen o nena al qual han acollit cada estiu se li passa la franja d’edat permesa per participar al projecte, però té un germà petit, intenten poder adoptar al germà a partir de l’estiu següent”
E: Quants anys tenia la Mantajuala quan va venir a Blanes per primer cop?
JR: El primer cop que va venir a Blanes suposadament tenia 9 anys, dic suposadament perquè realment no ho sabia molt bé ni ella ni la seva família. Molts cops el que passa es que canvien alguns papers perquè la nena o nen pugui venir més anys ja que només es pot fer el procés d’acollida fins als 13 anys.
E: És complicada la primera presa de contacte i la posterior adaptació del nen? Hi ha algun orientador que ho gestioni i guiï a la família?
JR: La primera presa de contacte va ser una mica estranya, tant ella com la meva família i jo estàvem molt nerviosos perquè no sabíem molt bé com reaccionar ni que dir, a més a més es va sumar el gran inconvenient que la Mantajuala no sabia gens de castellà i per tant no ens enteníem gens al principi.
Les primeres setmanes van ser les més dures, ja que la nena trobava a faltar a la seva família i plorava, s'enyorava molt. Aquests però, ens van donar el seu número de telèfon per si hi havia algun problema així que sempre que ella ens ho demanava trucàvem. Una de les coses que ajuda molt, es que es fan moltes sortides amb els altres nens saharauis de Blanes llavors mai deixava d'estar en contacte amb altres nens de la seva mateixa cultura.
Si teníem qualsevol problema o no ens enteníem a l'hora de parlar el que fèiem era trucar a una altra família amb un nen saharaui que sí que tenia certs coneixements de l'idioma i la Mantajuala li deia el que ens volia explicar per a després aquest traduir-nos-ho i poder-nos comunicar més fàcilment.
“La primera presa de contacte va ser una mica estranya, tant ella com la meva família i jo estàvem molt nerviosos perquè no sabíem molt bé com reaccionar”
E: Com vau viure l'experiència el primer estiu?
JR: El primer any l’experiència va ser molt maca perquè és inoblidable tant per la nena com per nosaltres però també és molt dura, ja que a part era una nena molt moguda que no parava quieta ni un segon. Això va fer que ens haguéssim d’adaptar a ella, ella a nosaltres per això, és un procés molt intens durant tres mesos.
No obstant això va ser tan maco que encara ara tenim contacte amb la Mantajuala tot i que fa tres anys que no ve a Espanya.
E: Quan el nen ha de marxar, és un moment traumàtic o bé es porta amb naturalitat?
JR: Això depèn molt de la personalitat del nen o nena que marxa. En el nostre cas en tot moment es va portar amb naturalitat perquè sabia que tal com va arribar havia de marxar algun dia. Per fer-ho més fàcil el primer dia que va arribar Blanes li vàrem marcar al calendari el dia que tocava marxar, llavor ja ho tenia assumit i sabia que l'any vinent tornaria a repetir l'experiència.
A diferència de la nostra experiència hi ha nens que arriben plorant perquè han deixat a la seva família al Sàhara i marxen plorant perquè deixen la seva família de Blanes.
Per mi, el moment més dur és l'últim any que el nen o nena pot formar part del projecte (13 anys), ja que saps que possiblement no el tornaràs a veure. Una cosa de la qual estic molt contenta i orgullosa és que nosaltres hem estat afortunats perquè encara mantenim el contacte però, hi ha gent que una vegada marxa per sempre no sap res més del nen o nena que va acollir.
“Hi ha nens que arriben plorant perquè han deixat a la seva família al Sàhara i marxen plorant perquè deixen la seva família de Blanes”
E: Durant l’hivern es manté el contacte fins que torna a venir?
JR: Durant l’hivern, al menys en el nostre cas, si que es manté el contacte encara que depèn molt de la família ja que, en el seu cas no totes tenen mòbil. Com que la família de la Mantajuala si que tenia telèfon el que fèiem era alguna videotrucada de tant en tant per saber com estava i explicar-nos els seus dies al Sàhara com si d’un altre membre de la família es tractes
E: És habitual que les famílies repeteixin l'experiència? I que ho facin amb el mateix nen?
JR: En la majoria dels casos sí que solen repetir l’experiència, gran part de les famílies ho fan amb el mateix nen ja que, es crea un vincle molt especial. Quan el nen o nena ja no pot venir pel tema de l’edat evidentment també poden repetir l’experiència amb un altre nen i nena saharaui que en molts casos, serà el germà o germana petit/a del nen o nena que has acollit anteriorment perquè és molt més fàcil per les dues bandes i les famílies ja tenen una experiència prèvia i més il·lusió.
“En la majoria del casos sí que solen repetir l’experiència, gran part de les famílies ho fan amb el mateix nen ja que, es crea un vincle molt especial”
E: Com es gestiona la diferencia d’idiomes, es fa difícil la comunicació a casa?
JR: Per mi ha estat una de les coses més sorprenents perquè quan la Mantajuala va arribar a Blanes no sabia parlar ni una mica de castellà i en els tres mesos que ha estat aquí va marxar que ho entenia tot i fins i tot sabent parlar-ho una mica.
E: Xoquen les dues cultures en la quotidianitat del dia a dia? (Menjar, costums, jocs, creences…)
JR: La diferencia de cultures no va suposar cap problema greu, el més destacable seria a l’hora de menjar, concretament, menjar porc. No menjava perquè deia que es posaria malament de la panxa i evidentment, ho vam respectar. Per altre banda, hi ha nens que resen però en el nostre cas no.
E: Un cop el nen ja no pot participar més al projecte, què passa? (Canvia la seva vida allà?)
JR: Un cop el nen ja no hi pot participar més la seva vida segueix com era abans, no és que tinguin molta qualitat de vida però al cap i a la fi és al que estan acostumats, tornen amb la seva família biològica i a la seva llar. A vegades és possible que aquest nen torni a Espanya però habitualment es queden al Sàhara i formen una família, ja que allà de ben jovenets ja els casen i tenen fills. En el cas de la Mantajuala, un cop va tenir la menstruació per primera vegada, als 14-15 anys la van casar amb un home de més de 40 anys i actualment té una filla. Però encara que tingui 16 anys, marit i filla, jo la segueixo veient i tractat com una nena, com a la meva germana petita, com a una nena.
“Encara que tingui 16 anys, marit i filla, jo la segueixo veient i tractat com una nena, com a la meva germana petita, com a una nena”
E: Tornaries a repetir l’experiència amb un altre nen? Per què?
JR: Sí que tornaria a repetir l'experiència d’aquí uns anys perquè és molt gratificant, a més descobreixes una altra cultura i manera de viure. Però sobretot els allunyes de la calor intensa que pateixen allà, que puja dels 40 graus en una zona on no es poden protegir d’aquesta calor com ho fem nosaltres amb aires condicionats o ventiladors i parets aïllants de calor i fred.
Altres enllaços d'interés:
Mar Cugota
Alejandro Hurtado
コメント