CONNEXIÓ SÀHARA

MAR CUGOTA

La Puri Carrasco i el Manel Reyes, junt amb la seva filla Júlia, van decidir fa uns anys participar al projecte “Vacances en Pau”, que consisteix en adoptar durant uns mesos d’estiu a un nen sahrauí. En el seu cas, l’experiència va ser amb la Mantajuala, una nena de Smara, al Sàhara occidental. Van repetir l’adopció temporal fins a quatre estius consecutius, fins que la nena era massa gran per seguir venint a Catalunya a traves de l’associació “Blanes amb el Sàhara”.

Fa dos anys que no es veuen, ja que l’edat màxima per participar en aquest projecte de viure uns mesos amb una família catalana són els 13 anys. La Mantajuala va haver de tornar amb la seva família, i als 15 la van casar, ja que en aquestes regions, un cop li ve la menstruació a la nena els pares ja li busquen marit perquè formi una família. Habitualment l’home és molt més gran que ella, sovint podria ser el seu pare, i el cas de la Mantajuala no n’és una excepció. Però tot i tenir una vida dura, com a mínim des del punt de vista europeu, la seva expressió projecta felicitat.

Tot i que van passant els anys, entre ells no es perd el contacte, es comuniquen sovint a través de videotrucades. La qualitat de la imatge no és bona, es congela de tant en tant, però això no impedeix percebre l’ampli somriure que es dibuixa al rostre de la Mantajuala. Al sofà del número 5 del carrer Petxina, a Blanes, la família Reyes Carrasco intenta dificultosament fer encabir les seves tres cares a la petita pantalla del mòbil que connecta per videotrucada amb el Sàhara. La llum blanca situada a la dreta il·lumina el menjador ple de mobles de fusta decorats amb diferents fotografies familiars, en una d’elles hi apareix la Mantajuala.

Des del districte 3 de Mheiriz, a la regió de Smara, al Sàhara Occidental, la nena de 16 anys ja casada i amb una filla intenta expressar-se dificultosament amb la selecció de paraules que encara recorda en castellà. Quan no sap què dir pregunta un altre cop, què tal? I la família, tot i que ja ha respost a la pregunta tres o quatre vegades, ho torna a fer amb les mateixes ganes. Es perceben clarament les ganes de seguir la conversa, ningú vol tallar la trucada. L’idioma no és un impediment per entendre’s entre ells, encara que des de fora ho pugui semblar.

Fotografia de la Mantajuala (Nena adoptada del Sàhara i la Júlia (Filla del Manel i la Puri, pares adoptius) a Blanes. Foto cedida per: Júlia Reyes

Et trobo a faltar” és la frase que més es repeteix durant la conversa, anys sense veure’s en persona pesen cada cop més. És complicat haver d’assumir que probablement no vegis mai més a aquella persona amb la qual has conviscut durant molts estius, però les normes de l’associació son clares, i a més, en el cas de les noies, com que les casen tan joves ja no poden participar en cap projecte d’aquest estil perquè tenen sota la seva responsabilitat una llar i una família a qui mantenir i cuidar.

A meitat d’una frase, la Laika, un terrier blanc amb hiperactivitat, salta emocionada sobre la Júlia decidida a aconseguir llepar-li la galta. Enmig d’aquest moment caòtic s’escolta a la Mantajuala emocionada cridant el nom de la gossa en un intent de cridar la seva atenció, però la Laika està massa ocupada en la seva missió d’anar saltant sobre tota la família. Finalment, acaben fent-la fora del sofà i marxa ofesa cap a l’habitació. Rere seu la conversa es reprèn. Quan els pares agafen la veu cantant el to passa a ser molt més paternal, un tant de preocupació. Volen assegurar-se que la Mantajuala està bé, aconsellar-la sobre com cuidar el nadó, saber que s’alimenta i es cuida lo suficient. Les preocupacions comuns de tots els pares del món.

La nena comença a plorar, es fa més difícil entendre’s amb el soroll de fons però amb una habilitat sorprenent venint d’una persona tan jove, aconsegueix calmar a la seva filla i fer tornar la tranquil·litat. La Mantajuala, canviant de la postura de mare a la de nena de 16 anys, es dirigeix altre cop a la família que l’escolta amb atenció sense moure’s del sofà i els hi comenta com li agradaria poder venir a viure a Espanya amb la seva filla, però sap que seria molt difícil. Amb missatges d’esperança sobre un possible retrobament en el futur, la Júlia i s’acomiaden de la Mantajuala fins a la pròxima trucada, no saben quan serà, ja que la cobertura és molt dolenta on ella viu, però l’esperaran com sempre.